Fragment de "Te deix la mar com a penyora"

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombolada, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl.lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds en una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal a on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava …

Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel […] I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me.

M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! -dits llargs, pell blanca, ungles polides-. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts dels racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. El meus ulls que eren els teus -jo veia el món com tu el miraves-captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous […]”